Política i mediació, un amor impossible?

Quan no estem segurs, estem vius”,

Graham Greene

Cremar una foto del rei és una acció radical? Cridar i insultar-se en una tertúlia per defensar una posició política és una actitud radical? Menysprear els altres per demostrar que s’està en possessió de la veritat és un comportament radical? Són accions de radicalitat o de postureig? Quin és l’objectiu que hi ha darrere aquesta manera de fer? Construir i aportar idees útils o exclusivament obtenir repercussió mediàtica i satisfer egos?

L’operació Diàleg del Govern espanyol és radicalitat? En absolut. És postureig. El nom no fa la cosa. No hi ha diàleg quan una de les parts té totes les preguntes i totes les respostes i estableix unes condicions basades en la desconfiança, la prepotència i la inflexibilitat. Aquesta mal anomenada ‘operació Diàleg’ aconsegueix crispar i nodrir la confrontació.

Vivim en una societat que s’alimenta del conflicte. El conflicte en política està benvist, bàsicament perquè ven. Diguem-ho clar: la confrontació genera negoci i repercussió mediàtica. En canvi, els acords i els pactes venen poc. Els polítics ho saben i els periodistes també, és un ball compassat, un ritme perfecte, i sovint amb resultats nocius per a la ciutadania.

Les xarxes socials potencien la política de la confrontació, de la deshumanització de l’altre, perquè qualsevol polític pot ser protagonista amb un simple comentari elevat de to. Es polaritza, és a dir, s’enforteix encara més el que separa, es maximitza la situació i es confon el problema amb les persones. És un torneig de guanyadors i perdedors, sense escrúpols. És una qüestió de costos i beneficis: en política, al nostre país, hi ha una cultura que es basa en el fet que aquesta manera histriònica i destructiva de relacionar-se i de romandre en l’espai públic és altament beneficiosa.